PETITA HISTÒRIA DE L’ALUMINI

L’alumini s’utilitzava en l’antiguitat clàssica en tintoreria i medicina sota la forma d’una sal doble, coneguda com a alum i que es continua usant avui dia. En el segle XIX, amb el desenvolupament de la física i la química, es va identificar l’element. El seu nom inicial, aluminum, va ser proposat pel britànic Sir Humphrey Davy l’any 1809. A mesura que se sistematitzaven els noms dels diferents elements, es va canviar per coherència a la forma aluminium, que és la preferida avui dia per la IUPAC a causa de l’ús uniforme del sufix -ium. No és, no obstant això, l’única acceptada, ja que la primera forma és molt popular als Estats Units. L’any 1825, el físic danès Hans Christian Ørsted, descobridor de l’electromagnetisme, va aconseguir aïllar per electròlisi unes primeres mostres, bastant impures. L’aïllament total va ser aconseguit dos anys després per Friedrich Wöhler.

L’extracció de l’alumini a partir de les roques que el contenien es va revelar com una tasca àrdua. A mitjan segle, podien produir-se petites quantitats, reduint amb sodi un clorur mixt d’alumini i sodi, gràcies a que el sodi era més electropositiu. Durant el segle XIX, la producció era tan costosa que l’alumini va arribar a considerar-se un material exòtic, de preu exorbitant, i tan preuat o més que la plata o l’or. Durant l’Exposició Universal de 1855 es van exposar unes barres d’alumini al costat de les joies de la corona de França. El mateix emperador Napoleó III havia demanat una vaixella d’alumini per a complimentar als seus convidats. D’alumini es va fer també el vèrtex del Monument a Washington, a un preu que rondava en 1884 el de la plata.​

Diverses circumstàncies van conduir a un perfeccionament de les tècniques d’extracció i un consegüent augment de la producció. La primera de totes va ser la invenció de la dinamo en 1866, que permetia generar la quantitat d’electricitat necessària per a realitzar el procés. L’any 1889, Karl Bayer va patentar un procediment per a extreure l’alúmina o òxid d’alumini a partir de la bauxita, la roca natural. Poc abans, en 1886, el francès Paul Héroult i el nord-americà Charles Martin Hall havien patentat de forma independent i amb poca diferència de dates un procés d’extracció, conegut avui com a procés Hall-Héroult. Amb aquestes noves tècniques es va incrementar vertiginosament la producció d’alumini. Si en 1882, la producció anual aconseguia a penes les 2 tones, en 1900 va aconseguir les 6700 tones, en 1939 les 700 000 tones, 2 000 000 en 1943, i en augment des de llavors, arribant a convertir-se en el metall no ferri més produït en l’actualitat.

L’abundància aconseguida va produir una caiguda del preu i que perdés el distintiu de metall preuat per a convertir-se en metall comú. Ja en 1895 abundava prou com per a ser emprat en la construcció, com és el cas de la cúpula de l’edifici de la secretaria de Sídney, on es va utilitzar aquest metall. Avui dia les línies generals del procés d’extracció es mantenen, encara que es recicla de manera general des de 1960, per motius mediambientals però també econòmics, ja que la recuperació del metall a partir de la ferralla costa un 5% de l’energia d’extracció a partir de la pedra .